Altres prohibicions semblants a les esmentades, ja entrat el segle XIX, ens mostren que la festa continuava.
El 1851, Andreu de Bofarull ens parla de transformació de la fira, explicant que les barraques cobertes amb veles i llençols han deixat pas a “magníficas y caprichosas tiendas a lo oriental” decorades de vius colors. També havia evolucionat la il·luminació: atxes i teieres havien deixat pas a llums d’oli i quinqués. Per això afirma: “Sta Marina de ayer, casi en nada se parece a la de hoy, pues aun me acuerdo cuando era muchacho que con vista golosa me quedaba estático ante las modestas mesas de ansiamadas, bambas, borregos, ditets, etc (...) todo dispuesto y arreglado a la sombra de barracas que a guisa de alcobas estaban colgadas de limpias sábanas y alumbradas con un par de blandones de madera con sus correspondientes y escorredizas velas de cebo”. Segons Bofarull, a mig segle XIX, els productes més abundants a la fira de santa Marina són els caramels, els dolços i els pastissos. “Como a cuerpos estraños, a pesar de la inovación, permanecen a la entrada de la plaza, las fruteras y mesas de fireta con sus campanas y silbatos de barro en forma de ginetes”.
El text de Bofarull ens dóna notícia de la venda d’un tipus de fireta –les campanes, figures amb xiulet ...– que havien estat part de la producció els terrissers reusencs del segle XVI en endavant. Bofarull ho presenta com un testimoni del passat i, de ben segur, que a mitjan segle xix les firfetes d’argila que es venien procedien d’altres indrets. Tantmateix la notícia ens recorda una producció dels escudellers reusencs de la que en coneixem abundants mostres i que, sens dubte, hauria abastit la fira en segles anteriors.
En aquella època la fira començava de bon matí i no tancava fins a les onze de la nit, hora solar. Això suposava enllumenar tot el camí amb teieres “para evitar empujones y tropiezos premeditados”. Una mesura que reflecteix per ella mateixa la importància de la celebració.
De finals del segle és el testimoni de Pere Cavallé que, cap el 1899, escriu:
“Lo dia de Santa Marina s'instal·len en los espaiosos àmbits de davant de l'ermita una munió de parades de quincalla, barraques de begudes i especialment barraques a on s'hi venen les tradicionals rosquilles de sabor exquisit, atractiu casi es pot dir principal d'aquesta festa. La gent de nostre poble, seguint costum inveterada, abans de trencar l'auba s'encamina ja vers l'ermita per l'ample passeig que hi porta i ja des d'aquell moment l'animació no para. Tot lo dia van i vénen gent amb los seus paquets de rosquilles i els xavalots amb joguines. Aixís van passant tot lo dia fins al vespre, després de sopar, hora en que l'animació es indescriptible. Lo passeig casi no pot engolir la gernació que van i vénen, però allà on l'animacio arriba al colmo és a la Misericòrdia, en la plaça que hi ha al davant de l'ermita i demés àmbits. La gent s'empeny, trepitjades per aquí, trepitjades per allà, tot això enmig d'una calor infernal i soroll eixordador de xiulets i cridòria. Les fadrines i fadrins van adelerats l'un darrera l'altre tement perdre lo promès o promesa, desarrollant-se escenes verdaderament còmiques.
Això demostra que es creu en aquella cançó popular que diu:
En festa tan senyalada
vés, noia, a Santa Marina,
que, si enguany hi vas fadrina,
l'any que ve hi'niràs casada".
Aquesta cançoneta, però, sembla que feia més referència a l'aplec de Santa Marina de Pratdip que a la fira reusenca. En tot cas, Pere Cavallé continua:
"Abans, lo bullici que avui hi ha no hi era, se feia la cosa més sèria, se feia un aplec, una romeria en tota forma. La gent, en lloc de caminar i moure xivarri, s'assentava per aquelles terres i menjaven rosquilles i coques enmig de la major tranquil·litat i gaudint los plaers d'aquells bonics llocs i la fresca de la nit. L'objecte principal no era lo menjar rosquilles i fer broma, sinó que s'hi anava per devoció a Santa Marina i a la Verge de Misericòrdia.
Avui la romeria a l'ermita se fa al'istil madrileny, l'únic que hi manca són los balls, puix que lo demeés casi hi és de tot; des dels "cavallets" a les barraques de begudes.
Avui han desaparegut les típiques graelles que enllumenaven lo passeig i que prouduien un efecte de llum encantador enmig la verdor dels arbres havent-hi en son lloc, fanals amb llum de petroli que fan una llum dèbil esblaimada, produint un efecte trist, malencòlic i que contrasta amb l'animació que arreu s'observa”
