| -
ELS CARNAVALS URBANS |
El pas d'un carnaval de tipus rural cap a models més urbans i espectaculars comença a gestar-se, a Reus, ben aviat. Un fet que no hem de passar per alt és l'obertura a la nostra ciutat del segon teatre de Catalunya, l'any 1761. Això suposa que els personatges de la comèdia de l'art i altres màscares que esdevindran característiques dels carnavals burgesos del XIX són, si més no, coneguts des de fa molt de temps. Al segle XVIII, però, cal esmentar també la continuïtat dels balls i, especialment, de les danses a la plaça del Mercadal. Les actes municipals de mitjan segle esmenten l'obligació de la cobla de ministrers del municipi de tocar en diverses diades festives, entre les quals hi ha les de carnaval, a les tardes, des del balcó de casa de la vila. El carnaval reusenc comença a transformar-se radicalment a partir del primer quart del segle XIX. Assistim, en aquest moment, a la incorporació d'elements ideològics, reflexe del context social del moment i al pas d'un model de carnaval bàsicament rural — màscares o danses rituals, sàtira sobre la moral domèstica i les persones, etc — a un carnaval urbà, amb freqüents sàtires de caire polític. El carnaval esdevé el mirall que evidencia els conflictes que són presents a la societat. En aquest moment el carnaval és una festa de llibertat contra la que els governs reaccionaris actuaran repetidament a partir de dues grans línies d'actuació: la repressió i la integració. Després d'una primera meitat de segle, fortament marcada pels enfrontaments socials, a partir de 1859 neixen els anomenats grans carnavals reusencs. Uns carnavals basats en les desfilades d'ostentació, els actes de societat i els balls de saló. Un carnaval que substitueix la màscara — com a mitjà d'amagar la pròpia personalitat — per la disfressa — com a fi, per ella mateixa—. En definitiva, el carnaval ha deixat d'ésser una festa que expressa les contradiccions existents en la societat per esdevenir una festa que les accentua: els rics podran lluir les seves disfresses espectaculars davant els pobres. Hi haurà balls a les societats, d'accès restringit, als teatres i als cafés. Per carnaval tothom ballarà, però sense sortir del seu cercle social. Els edictes municipals, mentretant, imposen tota mena de restriccions a la lliure circulació de mascarots, a l'exercici de la sàtira, a la crítica de caire polític. Hi ha una constant que ha arribat als nostres dies: el poder fa costat i afavoreix aquelles formes de diversió carnavalesca que s'integren en el sistema i que no representen cap perill per a l'estabilitat de l'ordre establert. Els carnavals actuals, no ho oblidem, són hereus directes — si més no, pel que fa al model — dels carnavals burgesos i espectaculars de finals del segle XIX i començaments de l'actual. I, malgrat tot, el carnaval popular perviu. A la segona meitat del segle passat, el dijous gras i els successius enterraments del Carnestoltes, el seu braç, la seva mà o el seu dit, són els actes que reuneixen els aspectes més crítics i subversius de la festa. Els mascarots tradicionals segueixen sortint el dijous gras. Papers satírics, fanals amb inscripcions, foc de carretilles i gresca són el components dels enterraments. Alguns anys en els que el carnaval oficial pràcticament no existeix, la festa comença el dimecres de cendra. |
||
| a | |||
| a | |||
| a | |||
| a |
2003
carrutxa@etnocat.org |