Tot i que recorda uns fets que s'inscriuen en la història del Nadal -la matança dels xiquets, per ordre del rei Herodes-, el seu costumari la situa plenament en la tradició de festes hivernals de caire carnavalesc.
En l'actualitat, el costumari de la festa s'associa bàsicament a les llufes -ninots de paper retallat que la canalla intenta penjar a l'esquena dels adults distrets- i a les enganyifes que hom intenta encolomar a qui es despista i no recorda quin dia és. Els mitjans de comunicació contribueixen activament a la vigència d'aquesta pràctica amb la publicació de falses notícies que, en un món en el qual moltes vegades la realitat supera a la ficció, a vegades costa de detectar.
Antigament però, per Sant Esteve i pels Innocents s’inciciaven les festes basades en l’autoritat carnavalesca dels joves. A Reus, al segle XVI, sabem que existia un rei moixo, triat pels fadrins, que, segons sembla, era l’encarregat d’organitzar les festes de carnaval. Aquest personatge perdurà fins a començaments del segle XIX i començava la seva actuació pels Innocents.
Més recents en el temps són les confraries de fadrins, que tenien cura d'organitzar els actes de la diada. Per exemple, els joves de Riudecols (Baix Camp) es dedicaven a recollir aquest dia els guilandos de Nostro Senyor per les cases del poble.
En altres viles els fadrins escollien el seu propi Ajuntament, que es dedicava a dictar les disposicions més estrafolàries i a fixar impostos a la gent, a benefici de la confraria. A Vinyols (Baix Camp) joves constituïen un Ajuntament nou que era l'amo del poble durant tot el dia. Els fadrins es posaven a les cantonades d'alguns carrers per fer pagar penyora, i a qui no volia pagar, el culaven. Això volia dir que l'agafaven i li posaven el cul en remull a la font o al rentador. També a Colldejou, ja de bon matí ningú podia sortir del poble sense pagar. S'ajuntaven tots els joves i es posaven a cada sortida del poble per fer pagarals qui volien passar. Les dones que anaven a buscar aigua a la font i al rentador, havien de pagar. Si no ho volien fer, no les deixaven. Amb els diners que recollien feien una menjada. A Capafonts els fadrins anaven de casa en casa recaptant menjar i diners per fer un gran àpat al qual convidaven totes les noies del poble. Pel carnaval, les fadrines els tornaven el convit.
Al Masroig (Priorat) els joves empaitaven a les xiques i, quan n'enxapaven una, li feien una creu a la cara, amb una banya bruta de sutge. Els fadrins també passejaven, en una cadira portada a les espatlles, a qualsevol persona. Habitualment es pagava no perquè el portessin a un mateix, sinó per fer passejar un altra...
La major part d'aquestes pràctiques festives han desaparegut. Vegem, doncs, tres exemples de festes pròpies de la diada que celebren actualment a les comarques del Baix Camp i el Priorat.
És un exemple ben representatiu d'aquesta tradició de fer pagar a la gent per anar pels carrers o per sortir de la població. A Castellvell del Camp, el popular impost s’anomenava fer pagar la banya i era especialment dedicat als ciutadans Reus que pujaven a la festa d'hivern d'aquesta població.
Tot i que la denominació deriva probablement de ban o bany (pena pecunària; impost o multa), la veu popular apunta que antigament figurava que s'apuntava el nom del contribuent en un llistat amb l'ajut d'una grossa banya.
Cal recordar que –tot i que el costum és anterior– Castellvell esdevingué municipi independent el 1854 i això donà una especial significació a aquesta pràctica, fins al punt que molts creuen que es va instituir només per fer pagar diners a la gent de Reus, amb motiu d'haver aconseguit Castellvell la independència municipal respecte la capital del Baix Camp. Fins i tot, hi ha una cançó que diu:
- Al poble de Castellvell,
tots són petits i dolents,
que fan pagar la banya,
el dia dels Innocents.
El nom ha estat recuperat per a la celebració a finals del segle XX i la festa s'organitza des del Consell de Cultura. Un grup de joves fa pagar la voluntat per entrar o sortir del poble i amb els diners es paga l'esmorzar de la festa de l'Oli. Aquesta pràctica tradicional va servir també de motiu per a la creació dels personatges representats pels gegants de la població.
Des d’antic, la celebració havia estat vinculada a la confraria dels fadrins, dedicada al sant Nom de Jesús. La vigília de la festa, dos majorals de la festa, duent com a insígnia la vara i el varó (creus de canya amb un llaç vermell i unes taronges als extrems), acompanyats per la música, passaven pels carrers del poble dues vegades fent diferents captes. La primera demanant fruits i recapte, i la segona recollint vi i llenya. De tot el recollit després en feien una subhasta, i amb els diners recaptats pagaven la festa. Després de la subhasta es feia el ball de coques, on el ballador havia de comprar una coca per ballar amb alguna noia.
Aquesta pràctica va desparèixer però fou recuperada, en part, a la dècada de 1980. En l'actualitat, se segueix celebrant la festa, però dels antics majorals amb les seves canyes només en queda el record en un esmorzar popular en què les canyes serveixen per torrar el pa i coure les llangonisses.
A Bellmunt del Priorat, pels Innocents és fa festa major d'hivern amb ball al Teatre de l'Euterpe i concerts organitzats per l'Associació de Joves.
Antigament, s'havia fet ball de coques i també s'havia representat el ball parlat -una peça de teatre de carrer- anomenat dels Innocents. Figurava com els Reis, muntats en cavalls i mules, que tot anant a adorar al nen Jesús es trobaven amb el rei Herodes. La història acabava amb una gran matança de criatures, en una escena sagnant representada amb nines de cartró i pintura. Els nois més jovenets es disfressaven de noies per tal de fer el paper de mares, ja que les dones no intervenien en aquest ball. Aquesta representació va desaparèixer al primer terç del segle XX.
El darrer acte de la festa, i un dels més característics és un àpat per a tot el poble amb el plat típic anomenat badejada, calderada feta amb fesols i bacallà –o badejo–. Es fa una gran cassola que guisen només els homes –si més no, fins fa uns anys– del poble i es menja comunitàriament al Casal. La celebració d'aquesta menjada col·lectiva -un costum propi de les festes del cicle hivernal- sempre és bon motiu per a un final engrescat...
CARRUTXA 2003
carrutxa@etnocat.org