a
"La Encamisada" d'Estercuel (2003)
(fotos: Montsant Fonts i Salvador Palomar)
A Falset, l’Encamisada és una celebració vinculada a la festa de sant Antoni de gener. Hi ha, però, altres celebracions amb el mateix nom que ens poden ajudar a entendre els orígens i el significat de la festa. El Diccionari Català-Valencià-Balear (Alcover-Moll) anota dues acepcions per al mot encamisada.
"ENCAMISADA. f.|| 1. Atac nocturn i per sopresa, fet per una tropa revestida de les camises damunt l'armadura per distingir-se fàcilment dels enemics; cast. encamisada. || 2. Cavalcada d'homes revestits de camisa, que es feia la vigília de certes festes anyals; cast. encamisada, mojiganga (...)"
Efectivament, la paraula 'encamisada' designa, arreu de la península Ibérica, diverses festes que comparteixen alguns trets. D’una part, és una denominació genèrica, emprada com a sinònim de 'mascarada' o 'moixiganga' que serveix per designar una comparsa de gent disfressada que participa en un esdeveniment festiu. De l’altra, el mot 'encamisada' fa referència una maniobra militar. Sebastián de Covarrubias, capellà del rei Felipe II, la defineix al diccionari Tesoro de la lengua castellana o española, el 1611:
"Es cierta estratagema de los que de noche han de acometer a sus enemigos y tomarlos de rebato, que sobre las armas se ponen camisas, porque con la escuridad de la noche no se confundan con los contrarios; y de aquí vino llamar encamisada la fiesta que se haze de noche con hachas por la ciudad en señal de regocijo"
Efectivament, trobem per tota la geografia peninsular, i encara en altres indrets, diverses festes que s’anomenen "encamisada" o "encamisá" i que es relacionen amb fets, històrics o llegendaris, de caire militar.
Entre les festes més conegudes de l’estat Espanyol podem esmentar la Encamisá de Navalvillar de la Pela (Badajoz), la de Torrejoncillo (Cáceres), la de Menasalbas (Toledo) o la d’Estercuel (Terol).
La de Navalvillar té lloc –a l’igual que la de Falset, antigament– la nit del 16 de gener. I també es basa en un fet llegendari de caire militar: la victòria dels habitants del poble contra els moros.
La Santa Encamisada d’Estercuel s’origina en un vot de poble a Sant Antoni, en temps de pestilència. Antonio Beltran, al seu treball San Antón en las fiestas bajoaragonesas (Saragossa, 1995), no dubta en considerar que l’encamisada d’Estercuel –que relaciona directament amb la festa falsetana o la que té lloc a Vilanova d’Alcolea– “imita (como suele suceder) los festejos aristocráticos y, en este caso, cortesanos de los tiempos de los Austrias”, citant exemples d’encamisades com a desfilades nocturnes de genets mudats amb torxes a la mà.
La festa actual, recuperada, té en el foc el seu principal component. Comença amb el res d'una salve davant la capella del sant. Tot seguit, a la plaça d'església crema una gran foguera i d'allí surt la comitiva encapçalada pels portadors de les teieres, a peu, als que segueixen –dalt de matxos i amb indumentària de festa– el procurador, el conde, el rey i els majorals. Els veïns han preparat diverses fogueres, seguint el recorregut de la comitiva, les quals s'encenen una estona abans, de forma que quan passen els animals, el foc sigui ben viu. Hi ha diversos indrets on queda poc lloc per passar, entre el foc i les cases.
La música la fan els gaiteros que interpreten les tonades característiques de la diada. L'endemà, al migdia, es balla el Reinau.
La de Menasalbas se celebra l’1 i 2 de febrer, una altra diada clau del cicle hivernal. La vetlla de la Candelera a la nit, els onze majorals de la Mare de Déu, encapçalats pel montante –germà major–, segueixen a cavall els carrers de la població, mentre que els vint-i-dos lacayos ho fan a peu. Els majorals il·luminen el camí amb torxes mentre tres grans fogueres cremen en diferents punts del poble. A l’endemà se celebra la missa, es fan curses de cintes i el tradicional repartiment d’uns pans (galápagos) als quals s’atribueixen propietats curatives.
Finalment, la de Torrejoncillo, que també justifica els seus orígens en victòries militars de caire llegendari, té lloc la vetlla de la Mare de Déu de desembre:
“La Encamisá de Torrejoncillo rememora una hazaña sobre la que existen varias versiones populares. La más extendida sitúa el escenario de los hechos en los tercios de Flandes, cuando el capitán Ávalos, torrejoncillano de nacimiento, logra librarse del peligro en la batalla de Pavía invocando a la Inmaculada. En la lucha, él y sus hombres engañaron al enemigo vistiéndose con sábanas blancas que les camuflaron en la nieve.
Una explicación más localista fundamenta la fiesta en la toma del cercano castillo de Portezuelo en el siglo XIII por las huestes de Alfonso IX, cuando un grupo de torrejoncillanos, cubiertos con sábanas, salvaron sus vidas en vísperas de la festividad mariana. La proximidad de este lugar con Holguera puede justificar la reivindicación de los holgueranos, quienes afirman que la fiesta es originaria de su pueblo.
Sea como fuere, lo cierto es que al anochecer de cada 7 de diciembre, a las puertas de los hogares, detrás de las esquinas, en los balcones, los lugareños armados de escopetas de caza disparan salvas de fogueo y sobresaltan a los viandantes desprevenidos. Es el inicio de la fiesta.”
(Máximo Durán, "Torrejoncillo y Navalvillar de la Pela, unidas por la Encamisá" a Sementera, n.26, dic. 1997)
Són exemples prou clars de com s’han conservat festes religioses, en honor a sant Antoni o la Mare de Déu, en el context d’una tradició llegendària de fets bèl·lics. Sense entrar en detalls, podem observar diversos trets comuns en la forma de les celebracions.
En l’àmbit català, el diccionari Alcover-Moll anota com a referències més antigues les referents als segles XVI "Aquest dia se n'anà lo il·lustre lochtinent general a la volta de Roses ab lo regent y dos juges de cort y advocat fiscal per entendre en la encamisada de Rozes", doc. a. 1551 (Ardits, IV, 236); i XVII : "Una festa solemníssima.... feren encamisada a cavall tots ab coronas de llor", doc. a. 1615 (Hist. Sóller, II, 379).
A Reus, per exemple, ens consta una Encamisada per les festes en honor a sant Bernat Calvó: “per un vestit de glasa brillant que serví per la encamisada de las festas del reso de St Bernat Calbó” (2/3/1734. AHR, albarans comptes).
"ENCAMISADA. f.|| 1. Atac nocturn i per sopresa, fet per una tropa revestida de les camises damunt l'armadura per distingir-se fàcilment dels enemics; cast. encamisada. || 2. Cavalcada d'homes revestits de camisa, que es feia la vigília de certes festes anyals; cast. encamisada, mojiganga (...)"
Efectivament, la paraula 'encamisada' designa, arreu de la península Ibérica, diverses festes que comparteixen alguns trets. D’una part, és una denominació genèrica, emprada com a sinònim de 'mascarada' o 'moixiganga' que serveix per designar una comparsa de gent disfressada que participa en un esdeveniment festiu. De l’altra, el mot 'encamisada' fa referència una maniobra militar. Sebastián de Covarrubias, capellà del rei Felipe II, la defineix al diccionari Tesoro de la lengua castellana o española, el 1611:
"Es cierta estratagema de los que de noche han de acometer a sus enemigos y tomarlos de rebato, que sobre las armas se ponen camisas, porque con la escuridad de la noche no se confundan con los contrarios; y de aquí vino llamar encamisada la fiesta que se haze de noche con hachas por la ciudad en señal de regocijo"
Efectivament, trobem per tota la geografia peninsular, i encara en altres indrets, diverses festes que s’anomenen "encamisada" o "encamisá" i que es relacionen amb fets, històrics o llegendaris, de caire militar.
Entre les festes més conegudes de l’estat Espanyol podem esmentar la Encamisá de Navalvillar de la Pela (Badajoz), la de Torrejoncillo (Cáceres), la de Menasalbas (Toledo) o la d’Estercuel (Terol).
La de Navalvillar té lloc –a l’igual que la de Falset, antigament– la nit del 16 de gener. I també es basa en un fet llegendari de caire militar: la victòria dels habitants del poble contra els moros.
La Santa Encamisada d’Estercuel s’origina en un vot de poble a Sant Antoni, en temps de pestilència. Antonio Beltran, al seu treball San Antón en las fiestas bajoaragonesas (Saragossa, 1995), no dubta en considerar que l’encamisada d’Estercuel –que relaciona directament amb la festa falsetana o la que té lloc a Vilanova d’Alcolea– “imita (como suele suceder) los festejos aristocráticos y, en este caso, cortesanos de los tiempos de los Austrias”, citant exemples d’encamisades com a desfilades nocturnes de genets mudats amb torxes a la mà.
La festa actual, recuperada, té en el foc el seu principal component. Comença amb el res d'una salve davant la capella del sant. Tot seguit, a la plaça d'església crema una gran foguera i d'allí surt la comitiva encapçalada pels portadors de les teieres, a peu, als que segueixen –dalt de matxos i amb indumentària de festa– el procurador, el conde, el rey i els majorals. Els veïns han preparat diverses fogueres, seguint el recorregut de la comitiva, les quals s'encenen una estona abans, de forma que quan passen els animals, el foc sigui ben viu. Hi ha diversos indrets on queda poc lloc per passar, entre el foc i les cases.
La música la fan els gaiteros que interpreten les tonades característiques de la diada. L'endemà, al migdia, es balla el Reinau.
La de Menasalbas se celebra l’1 i 2 de febrer, una altra diada clau del cicle hivernal. La vetlla de la Candelera a la nit, els onze majorals de la Mare de Déu, encapçalats pel montante –germà major–, segueixen a cavall els carrers de la població, mentre que els vint-i-dos lacayos ho fan a peu. Els majorals il·luminen el camí amb torxes mentre tres grans fogueres cremen en diferents punts del poble. A l’endemà se celebra la missa, es fan curses de cintes i el tradicional repartiment d’uns pans (galápagos) als quals s’atribueixen propietats curatives.
Finalment, la de Torrejoncillo, que també justifica els seus orígens en victòries militars de caire llegendari, té lloc la vetlla de la Mare de Déu de desembre:
“La Encamisá de Torrejoncillo rememora una hazaña sobre la que existen varias versiones populares. La más extendida sitúa el escenario de los hechos en los tercios de Flandes, cuando el capitán Ávalos, torrejoncillano de nacimiento, logra librarse del peligro en la batalla de Pavía invocando a la Inmaculada. En la lucha, él y sus hombres engañaron al enemigo vistiéndose con sábanas blancas que les camuflaron en la nieve.
Una explicación más localista fundamenta la fiesta en la toma del cercano castillo de Portezuelo en el siglo XIII por las huestes de Alfonso IX, cuando un grupo de torrejoncillanos, cubiertos con sábanas, salvaron sus vidas en vísperas de la festividad mariana. La proximidad de este lugar con Holguera puede justificar la reivindicación de los holgueranos, quienes afirman que la fiesta es originaria de su pueblo.
Sea como fuere, lo cierto es que al anochecer de cada 7 de diciembre, a las puertas de los hogares, detrás de las esquinas, en los balcones, los lugareños armados de escopetas de caza disparan salvas de fogueo y sobresaltan a los viandantes desprevenidos. Es el inicio de la fiesta.”
(Máximo Durán, "Torrejoncillo y Navalvillar de la Pela, unidas por la Encamisá" a Sementera, n.26, dic. 1997)
Són exemples prou clars de com s’han conservat festes religioses, en honor a sant Antoni o la Mare de Déu, en el context d’una tradició llegendària de fets bèl·lics. Sense entrar en detalls, podem observar diversos trets comuns en la forma de les celebracions.
En l’àmbit català, el diccionari Alcover-Moll anota com a referències més antigues les referents als segles XVI "Aquest dia se n'anà lo il·lustre lochtinent general a la volta de Roses ab lo regent y dos juges de cort y advocat fiscal per entendre en la encamisada de Rozes", doc. a. 1551 (Ardits, IV, 236); i XVII : "Una festa solemníssima.... feren encamisada a cavall tots ab coronas de llor", doc. a. 1615 (Hist. Sóller, II, 379).
A Reus, per exemple, ens consta una Encamisada per les festes en honor a sant Bernat Calvó: “per un vestit de glasa brillant que serví per la encamisada de las festas del reso de St Bernat Calbó” (2/3/1734. AHR, albarans comptes).
A
CARRUTXA 2003
carrutxa@etnocat.org